I què tal si comencem a narrar els altres robatoris, els estructurals?

El poder mediàtic ha obviat les reivindicacions dels vaguistes i la multitudinària participació (sigui amb un seguiment del 20% o del 80%) per convertir l’anècdota en la tònica dominant.  La crema de contenidors i els piquets han escandalitzat els més il·lustres defensors de l’ordre públic i del dret a treballar. I és clar, aquest escàndol mereix portades, articles i debats. Paradoxalment, m’ha sorprès que aquests justiciers nacionals no hagin posat la seva preocupació al servei de la reforma laboral, dels tripijocs polítics, del sistema financer o de les polítiques laborals de moltes empreses.

És una pena que amb les pràctiques abans descrites no s’hagin escandalitzat, i és que la influència mediàtica d’aquests erudits hauria contribuït a garantir l’ordre públic i el dret a treballar que tant els preocupà durant el passat 29 de març.

Los que hoy se alarman por un contenedor ardiendo son los mismos que no se les escucha cuando desahucian a una familia. Se os ve el plumero.— 

Toni Rajo (@ToniRajo) març 29, 2012

O és que potser un incendi provocat en un Starbucks Coffee es mereix més portades que un desnonament?
O és que la violència cap a algú que no segueix la vaga es mereix més portades que la brutalitat policial ja habitual en els Mossos?
O és que la crema de contenidors es mereix més portades que la crema de pneumàtics?
O és que els les coaccions dels piquets es mereixen més portades que la coacció d’alguns empresaris?
Doncs es veu que sí. 
La llàstima és que el Govern no faci retallades per pal·liar aquest dèficit: el d’ètica.

Like

LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA

El pragmatisme que impregna les societats occidentals ha desplaçat les humanitats a un segon pla, en benefici d’un coneixement de caire més tècnic que s’estén com a única alternativa de supervivència. Això es deu a l’hegemonia de l’economicisme, que ha estat desestimant tot aquell saber que no s’enfoca a resultats (econòmics) i, en conseqüència, ha generat un empobriment cultural sense precedents.  En aquest sentit, és evident que la societat posa molt d’èmfasi en exigir que els estudiants sàpiguen resoldre una equació o una arrel quadrada. En canvi, modera el to quan es tracta de demanar una anàlisi crítica, comprensió lectora o domini lingüístic. 

Els resultats immediats d’aquesta situació són dos, i ben evidents:

• Pèrdua de l’esperit crític 
• Empobriment del llenguatge.

A més, com a detonants d’aquesta pólvora que s’ha anat acumulant durant les últimes dècades, cal afegir-hi la cultura de la immediatesa i el bipolarisme.

• La cultura de la immediatesa, propiciada per les noves tecnologies de la informació, ens ha creat la necessitat de rebre i compartir la informació més recent possible del que succeeix arreu del món. I, amb les presses, el contrast de fons, la qualitat lingüística o l’anàlisi crítica del lector es redueixen a la mínima expressió.

• El bipolarisme, que probablement sigui un resultat del punt anterior, ens ha conduït cap a una situació que ens converteix en éssers irracionalment previsibles, ja que només hi ha dos pols, el dels herois i antiherois: Guardiola vs Mourinho, PSOE vs PP, treballadors privats vs treballadors públics, o estàs amb nosaltres o estàs en contra nostra, etc.

La combinació de l’hegemonia economicista, de la cultura de la immediatesa i de l’auge dels herois i antiherois ens ha atorgat una previsibilitat que queda palesa, cada dia, en les previsions econòmiques que publica la premsa. Com és factible, sinó, preveure l’atur esperat per a l’any vinent? Malauradament, és possible perquè la societat s’ha sumit en una passivitat i previsibilitat fàcilment modelable pel poder polític i econòmic.

De fet, la decadència de les humanitats i la pèrdua de riquesa lèxica ens està convertint en autòmats programats per produir i obeir. Un clar exemple d’aquesta programació que estem patint és la majoria popular que recolza la privatització de l’estat del benestar - retallades-. El més preocupant de tot és, però, l’argument emprat per justificar aquesta barbàrie: les retallades són responsabilitat. Efectivament, aquest eufemisme recorda l’eslògan del Partit Únic de la novel·la d’Orwell 1984: La guerra és pau/ La llibertat és esclavitud/ La ignorància és força.
Què en penseu?